Un anunci inesperat i una decisió incerta

“Necessito parar i reflexionar, respondre’m si val la pena.” La trajectòria de Pedro Sánchez és plena de cops d’efecte, de moments en què semblava enterrat i ressuscitava del no-res, de girs de guió inesperats que contradeien antics postulats o declaracions. Es tracta d’un personatge abonat a la imprevisibilitat, a transitar per una corda fluixa. Quan dimecres va anunciar que obria un procés de reflexió intern per valorar si valia la pena seguir com a president del govern espanyol després de la campanya d’assetjament que viu la seva parella, Begoña Gómez, resultava fàcil interpretar-lo com un cop d’efecte més.

L’anunci, en tot cas, era inèdit. A Espanya i a la resta del món. En el primer cas, cal remuntar-se fins al 29 de gener del 1981 per trobar un antecedent d’un president espanyol dimissionari, si bé el protagonista d’aquell cas, Adolfo Suárez, no es va prendre un període de reflexió sinó que va presentar “irrevocablement la seva dimissió”. Si donem un cop d’ull a Europa, hi ha un munt de casos de primers ministres o caps de govern que han optat per llançar la tovallola, però resulta poc habitual que un dirigent faci un recés en la seva agenda pública i mantingui el seu país en suspens durant quatre dies, amb tot el que això representa d’incertesa.

Resulta difícil vaticinar què passarà dilluns, el dia marcat a l’agenda de Sánchez. El seu entorn assegura que la imatge al Congrés, en què es veia Pedro Sánchez capcot i amb el rostre desmillorat, no era fictícia, i assenyala que podria presentar la dimissió. Els dirigents socialistes que s’han pronunciat sobre l’anunci s’han confessat “estupefactes” i han assegurat que “Sánchez va de debò” i que està decidit a anar-se’n. Una altra cosa és comprovar què podria fer-lo canviar d’opinió i si només es tracta d’una decisió personal o podria estar condicionada per algun gest de l’exterior. Alguns socialistes, com María Jesús Montero, s’han concentrat a “intentar que li arribin energies positives” i a reivindicar, com si es tractés d’un eslògan electoral: “El necessitem perquè Espanya continuï avançant.” D’altres, com el ministre Félix Bolaños, han disparat directament contra els suposats responsables de la crisi presidencial i han declarat: “No ens pot doblegar el pols la gossada extremista amb mentides i falòrnies per intimidar-nos.” Alguns, finalment, fins i tot han fet una crida a la mobilització, com ara José Luis Rodríguez Zapatero, que s’ha apressat a demanar “als companys i als simpatitzants que es mobilitzin per defensar i acompanyar Sánchez”. “Reaccionem davant la insídia amb el coratge democràtic i amb el desistiment.” L’expresident del govern espanyol s’ha convertit, darrerament, en un dels principals defensors de Sánchez, una posició ben diferent de la de Felipe González, que no s’ha cansat de fuetejar-lo. De moment ja hi ha convocada una concentració de militants i simpatitzants socialistes al carrer de Ferraz en ocasió de la reunió del comitè federal, prevista inicialment per aprovar les candidatures per a les eleccions europees del 9 de juny, però que finalment es convertirà en un acte de suport a Sánchez després que la ratificació de les llistes, a excepció del cas de Teresa Rivera, s’hagi ajornat a dimarts.

L’anunci de Sánchez es produeix en un moment especialment delicat, amb un govern que es manté viu gràcies a un suport parlamentari extraordinàriament feble, amb una dreta i una extrema dreta intentant torpedinar a qualsevol preu la llei d’amnistia, amb dues convocatòries electorals a la cantonada i amb noves informacions sobre el cas Pegasus que arriben de França. L’oposició no ha donat treva i fins i tot ha utilitzat la crisi per sembrar novament en el terreny de la sospita: “Deu ser per algun motiu”, va arribar a repetir fins a tres vegades Alberto Núñez Feijóo quan va comparèixer a la seu del Partit Popular del carrer Gènova per criticar allò que considera un abandonament de funcions més propi d’un “adolescent enfadat” que no pas d’un president del govern. El president del PP va exigir novament a Sánchez que donés explicacions sobre “els casos de corrupció que afecten el seu govern, el seu partit i el seu entorn”. Mentrestant, la fiscalia intentava frenar l’actuació del jutge Juan Carlos Peinado contra la parella del president espanyol, Begoña Gómez, i el pseudosindicat ultra Manos Limpias es desentenia de la veracitat de les informacions de la denúncia i admetia que podria estar fonamentada en “notícies falses”.

Es fa difícil saber què passarà i què en sortirà, de tot plegat, tant de la treva com de la decisió final que Pedro Sánchez faci pública dilluns. Si finalment decideix que “no val la pena”, el futur es presenta ple d’incerteses, amb una hipotètica presidència interina de la vicepresidenta María Jesús Montero com a opció més consistent, però amb un munt de dubtes sobre el recorregut de temes cabdals com ara la llei d’amnistia. Si opta per seguir, no sembla probable que el clima polític ni el debat sobre els límits de l’atac personal entrin en un període de treva. Un tema a part són els efectes electorals de l’anunci de Pedro Sánchez i si mobilitzarà l’electorat d’esquerres en les cites del maig i el juny.