Calma després de la tempesta

Només dos mesos i mig després de l’1-O, amb la meitat dels seus líders a la presó i la resta a l’exili, l’independentisme va assolir el seu sostre en números absoluts a les urnes, gairebé 2,1 milions de vots –35.000 més que no pas sís hi havia hagut en el referèndum–, en les eleccions convocades el desembre del 2017 per Mariano Rajoy arran de l’aplicació del 155 i la intervenció de l’autogovern. Amb un 80% de participació, de fet, van ser els comicis que més catalans han mobilitzat, i l’independentisme es va quedar en el 47,5% del total, tot i que va mantenir la majoria al Parlament amb 70 diputats. Tot i baixar, tal com ha passat històricament, en les eleccions espanyoles de l’abril del 2019 –en què no es va presentar la CUP però sí un conglomerat liderat per Poble Lliure i Albano-Dante Fachin que va superar els 100.000 vots però no va aconseguir escó– el moviment va consolidar una posició de força, que igualment es va veure en les municipals i també en les europees de la mateixa primavera, en què Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, llavors encara en ple judici pel procés, van liderar les respectives llistes de Junts i ERC, i sumats van vorejar el 50% de sufragis. En la repetició de les estatals aquell novembre, amb un lleuger descens d’ERC i repunt de Junts, més el retorn de la CUP, l’independentisme va remuntar per sobre del 40% i va assolir 23 escons dels 38 que Catalunya envia al Congrés, una fita històrica.

L’esclat de la pandèmia el març del 2020, però, no només va buidar el carrer sinó que va acabar sent un dels detonants de la desmobilització independentista a les urnes. Paradoxalment, això sí, a les eleccions al Parlament del febrer del 2021, que es van celebrar encara amb notables restriccions, els grups sumats van perdre més de 600.000 vots respecte al 2017, per bé que la caiguda en picat de la participació encara va afectar més la resta de forces. La conclusió va ser que, en xifres relatives, la suma de les vuit candidatures de signe independentista que s’hi van presentar va superar per primer cop el 50% –va sobrepassar en concret el 51%– i es va enfilar fins als 74 diputats, un altre rècord històric. Van ser les últimes eleccions en què va concórrer el PDeCAT, que no va assolir representació tot i superar els 77.000 vots, i s’hi van presentar també, amb uns resultats molt discrets, Primàries i la ultradretana Front Nacional. Però sobretot van ser les primeres catalanes en què ERC va superar Junts en la particular lluita per l’hegemonia del moviment, fet que va acabar, gairebé a l’últim moment, amb la investidura de Pere Aragonès gràcies a un pacte a tres bandes amb la CUP que es va anar desintegrant com un terròs al llarg de la legislatura.

Potser com a conseqüència precisament de les baralles internes, o de la repressió que ha patit el moviment, de la desescalada de la tensió política o de la desmobilització al carrer, o com una suma d’aquestes circumstàncies que poden dur a un destrempament de l’electorat independentista, la davallada electoral s’ha fet molt palesa en les dues últimes cites a les urnes, l’any passat.

Les llistes associades als partits independentistes van perdre més de 300.000 vots en les municipals, la majoria per part d’ERC, ja que Junts va aguantar sobretot gràcies a l’efecte Trias a Barcelona. El naufragi del moviment i especialment dels republicans, però, ja va ser total en les espanyoles del juliol, quan la concentració de suports en el PSC va deixar els partits favorables a un estat català amb menys d’un milió de vots, tot just el 28% del total. Van caure, així, fins als 14 diputats, repartits a parts iguals entre ERC i Junts, si bé paradoxalment ara tenen més força que mai al Congrés, ja que tots dos són imprescindibles en la precària majoria que dona suport a Pedro Sánchez. La gran incògnita ara és veure si la caiguda de l’independentisme continuarà el 12-M o l’aconseguirà esmorteir, prou com a mínim per mantenir la majoria absoluta al Parlament.