És malalt qui té una malaltia, i prou

Aquesta afirmació tan simple serveix per afrontar la realitat. Quan una persona planteja un problema de salut a un professional, aquest li diagnostica la malaltia. Un cop acceptat el problema s’aplica el tractament, i si el trastorn no es pot resoldre, la persona quedarà afectada crònicament. Jo, que soc metge des de 1966, dedicat a la psiquiatria infantil i juvenil, quan visito una criatura amb una deficiència mental (abans en dèiem oligofrènia, d’oligo, escassa, i frenos, activitat mental) ho dic als pares amb el màxim de claredat per ajudar-los a acceptar totes les conseqüències que això comporta. A partir d’aquí apareixen els “savis” que troben que aquest diagnòstic és ofensiu i tot cofois comencen a inventar sinònims més purs i menys agressius (però completament estúpids) per al pobre malalt i la seva família: subnormal, discapacitat, disminuït, disfuncionat, immadur, etc. La qüestió és no afrontar la realitat i tapar-la perquè “tots som iguals amb els mateixos drets i deures”, quan això no és veritat. Prou de mentides i de cursileries. Fem que hi hagi una política sociosanitària ben ferma per donar suport als afectats en totes les edats, i prou. I acabo: si hi ha persones que se’n riuen o fan bromes amb aquestes persones, és que són uns mal educats i uns irrespectuosos, que d’aquests, per desgràcia, el món n’està ple. Denuncieu-los.